Democràcia Limitada

La política espanyola, sobre tot la del PP, està ancorada en la fal·làcia de la majoria absoluta: ho faig així per què la majoria m’ha votat i està d’acord en que ho faci per que ho portava al meu programa electoral. Un detall sense importància és que estiguen prenent decisions oposades a les que venien en el seu programa. Això se’ls en fot.

A Espanya, i també a Catalunya, s’ha instaurat un sistema de partits que sembla un menú de restaurant: has de triar entre menú 1, menú 2, menú 3… etc. No pots intercanviar plats: si tries el menú 1 t’has d’empassar el 1er, 2on i postre tant si t’agraden com si no.

Posats a triar, del menú 1 t’agrada el 1er i el 2on, però el postre és arròs amb llet i ets al·lèrgic a la lactosa, per tant tries el menú 2, amb un 1er que t’agrada, un 2on que toleres, i un postre que no t’agrada però al menys no et senta mal a l’estómac.

Quan votes, votes a un partit, valides tot un paquet de mesures, que pots no estar d’acord amb totes. Hi haurà algunes temes que consideres irrenunciables, amb els quals estaràs completament d’acord. D’altres temes tens una opinió neutra, i d’altres estaràs en desacord. En última instància, el teu vot dependrà de quants temes consideris irrenunciables i estiguis d’acord.

A dins dels partits passa el mateix. Aquí les disciplines de partit obliguen als diputats a votar en bloc totes les decisions, soterrant la dissidència. Tot es discuteix a dins, i de portes a fora no hi ha opinions divergents. A l’assemblea de Madrid es va demanar vot ocult i tot el PP en bloc va votar el mateix, sense cap escletxa. Recordem les paraules de Balmón, del PSC: “jo sí que crec que al PSC hi sobra gent”. Si no estàs d’acord marxa, no tens dret a la dissidència.

De cara a unes eleccions, alguns ciutadans s’informen sobre els programes dels partits i decideixen el seu vot en funció del que els hi expliquen. D’altres ciutadans es deixen convèncer per les proclames que es fan durant la campanya electoral. I aquí és on entren els directors de campanya, les estratègies de màrqueting electoral, els assessors d’imatge, els politòlegs. Està tot el peix venut, tot estudiat, hi ha els convençuts i els indecisos, i a aquests és a qui es dirigeix el missatge.

I votem, i es fan majories, i una vegada es fan majories, es forma govern. I apa, fins d’aquí a quatre anys.

Si hi ha majoria absoluta, poden fer i desfer el que vulguin. Si hi ha majoria simple, pot donar-se el cas que facin aliança amb altre grup polític, minoritari, que a canvi d’acords en determinats assumptes permetin al partit majoritari governar. I governar és decidir.

El cas del PP és sagnant, per que té al darrere el que anomenen un “think tank”: la FAES. Un grup d’estudi amb uns objectius molt clars, que ha dissenyat de manera molt clara un full de ruta amb les polítiques a mitjà i llarg termini per a aconseguir el seu objectiu.

El cas concret de la llei Wert segueix fil per randa tal i com van exposar en una conferència l’any 2010. Estàvem avisats, i no férem cas. O més be van guanyar per incompareixença de l’oponent.

El PP al País Valencià ha estat el banc de proves de la FAES, han desenvolupat tot un màster en tècniques de comunicació i propaganda que els han fet arrasar durant gairebé 20 anys una elecció darrere d’altra.

A Andalusia el PSOE està governant des de l’inici de la creació de les comunitats autònomes. Tant al País Valencià com a Andalusia els dos partits estan suportats per xarxes de clientelisme.

Democràcia limitada: l’alcaldessa de Madrid, el president de la Comunitat de Madrid, el president de la Generalitat Valenciana, la presidenta d’Andalusia no han estat escollits per votació popular, han estat triats pels seus companys de partit, en base a corrents dominants internes dels seus partits.

Democràcia limitada: reforma de la llei d’educació, per decret, i Wert dient que ningú ha volgut dialogar. Tràmit de la nova llei de l’avortament, feta per Gallardón i considerada la més retrògrada de les democràcies europees. Tràmit de la llei per regular el dret de manifestació.

Democràcia limitada: Bauzà imposant un decret d’ensenyament en tres llengües que tampoc té capacitat per acomplir. Prohibint l’exhibició de la senyera als instituts. Fabra ordena el tancament de RTVV.

Mentrestant, no valen protestes, no valen manifestacions, no valen ILPs, no hi ha alternatives. Hi tinc majoria, estic legitimat per a governar i executar les polítiques que estic determinat a executar.

L’única esperança és que d’aquí a 4 anys hi hagi noves votacions, surti majoria d’un partit que desfaci el que ha fet l’anterior govern. Així anem perdent cicles de 4 anys, sense avançar, o amb sort, durant 8 anys hi ha un govern del mateix color. Així ens trobem amb la feina del matalasser: fer i desfer.

Ara mateix l’oposició juga a la contra. No te propostes palpables, tan sols contrapropostes. Al igual que el PP va guanyar per incompareixença del PSOE. La majoria va creure que el PP era “el mal menor”.

Democràcia limitada.

I encara es pregunten el perquè del desinterès dels ciutadans per la política.

Anuncis

Fràgils

Passejo la meva mirada per la seva persona de 76 anys. Ara està dormint, amb un respirar suau i acompassat. Està flac. Les seves extremitats semblen les d’un pardalet: ossos recorreguts per nervadures, pell arrugada, calba amb un parell de cicatrius del colp que es va donar en caure.

Han vingut a treure-li una mostra de sang per a l’analítica i he mirat el seu avantbraç, poc més que pell i os. He recordat la primera vegada que em van treure sang. Era xicotet, estava al seu braç mentre em clavaven l’agulla i la xeringa xuclava el viscós fluid. Jo estava tranquil. Recordo haver-me sentit segur, per què les seves paraules abans que em traguessin sang em van tranquil·litzar, i durant el procés ell va saber transmetre’m la calma. Jo era xicotet, fràgil.

Recordo haver jugat amb ell a perseguir-nos, a veure qui arribava abans a la línia de meta. Recordo les meves primeres pedalades amb la bicicleta, amb ell corrent darrere meu agafant la bicicleta mentre jo aprenia a mantenir l’equilibri.

Ara ell és el fràgil. Una ment lúcida, dins d’un cos fràgil.

Són molts anys de sacrificis, de treballar, d’intentar aplanar-nos el camí a mi i als meus germans, de fer graner per als mals temps, com una formigueta. Ell és d’una època en què els tractes es feien donant-se la mà, en què sabia que quan acabés la feina, cobraria els diners. Ell és dels que ha confiat en el director del banc, quan li recomanava posar els diners “a plazo fijo”.

Després van venir les grans empreses que et pagaven en lletres a 180 dies, i arribat el venciment de la lletra, no la fan efectiva “per un error informàtic”. Després va venir el canvi del director del banc per un altre més jove, que et recomanava plans de pensions, o preferents.

No ha parat mai de treballar, de fer sacrificis, d’enfrontar-se a un món cada vegada més complicat… La globalització, diuen. Ara és ell qui necessita ajuda, i tot i això no la demana. És més aviat al contrari. Continua sacrificant-se per nosaltres. Ens ha donat tot el que tenia i continua oferint tot el que li queda, que és ben poc.

Ni jo ni els meus germans no li podem assegurar una vellesa tranquil·la. Ho hem intentat, ho estem intentant. Qualsevol espurna d’il·lusió, d’esperança, de seguida queda enfonsada per aquesta colla d’inútils que hem votat la majoria de la ciutadania.

Deu li va exigir a Abraham el sacrifici del seu primogènit, i en l’últim instant li va frenar la mà. En aquesta merda de país, els mercats han exigit als governants el sacrifici de les generacions actuals i les futures, i els governants no s’ho han pensat dues vegades. PPSOE han modificat la “sagrada” constitució per a prioritzar el pagament del deute. El deute és sagrat: no es pot renegociar, no es pot retardar el pagament, no es pot desestimar. I els mercats no són un deu misericordiós. Han rebut aquesta ofrena sense parpellejar i han continuat ignorant als nostres governants.

Ens hem venut l’herència dels nostres pares i hem hipotecat el futur dels nostres fills… Tan malament ho hem fet? No ho crec. Ha estat tot una estafa, una gran enganyifa.

Hem confiat en els “pares”, hem segut xiquets que hem confiat en persones que “anaven a posar valència en el mapa”, anaven a fer que fóssim l’exemple del món, amb Mariano al costat, al darrere o davant…

Hem confiat en governants que fugen cap endavant, deixant darrere terra cremada. Comencen a tenir por. Comencen a fer lleis restrictives, en previsió del que puguem fer. Encara n’hi ha alguns que se’n riuen, que diuen que el que fem no són manifestacions. Aquests són els que més por tenen, per això l’amaguen amb provocacions.

Haurem de tornar a començar. Serà molt dur, molt difícil, per què no partim de zero. Hem heretat una llosa que ens frena, ens doblega les cames i l’esquena… Però no ens podem rendir. Li dec això al meu pare: lluitar, el no rendir-me mai, he d’intentar deixar un món millor per als meus fills, els meus néts. Mentre em quedi pell i ossos, mentre em quedi una ment lúcida. D’un en un som fràgils, però el que temen els governants és que ens unim…

Arribarà el dia què no podrem més, i llavors ho podrem tot.
Què més ens han de fer per a què arribi El Dia?

Sobre la immersió lingüística

M’ha arribat un article a El País, de Mercé Villarrubias, catedràtica de Llengua anglesa a l’Escola Oficial d’Idiomes Drassanes de Barcelona, on qüestiona el model d’immersió lingüística a Catalunya.

http://elpais.com/elpais/2013/12/11/opinion/1386779523_659847.html

Em sembla que en el seu argumentari, la Sra. Villarrubias parteix de la premissa que la societat catalana és bilingüe, i trobo que no és cert.

La llengua més usada socialment és el castellà. Si passegem per Barcelona o per alguna ciutat de la seva àrea d’influència i parem una mica d’atenció a converses a l’atzar, escoltarem que les converses en català són testimonials. Una altra situació hi ha en pobles més petits i allunyats de grans nuclis de població, però quin percentatge de població representen? Al voltant de Barcelona es congreguen uns 4 milions d’habitants.

La immersió està pensada per a garantir el coneixement i l’ús del català, i mira de compensar la forta presència del castellà a la societat.

Així mateix, la immersió garanteix el coneixement del castellà, i el seu ús està garantit per la pròpia societat. El castellà és una llengua potent, amb un estat al darrera i tot un conjunt majoritari de mitjans de comunicació que garanteixen no sols la seva pervivència, sinó la seva predominança.

Si la Sra. Villarrubias pot garantir que els mitjans de comunicació també seran bilingües, llavors no veuria cap inconvenient a que l’escola també ho fos.

No estic d’acord amb la seva conclusió de que  els que no tenen el català com a llengua materna “arribaran a identificar-se amb ella i acabaran rebutjant o usant de forma molt reduïda la seva llengua materna”. Com he comentat, només ha de sortir a la cafeteria del seu col·legi i escoltar en quina llengua parlen els alumnes entre si.

A més a més, li recomano que faci una ullada a altres zones del l’estat espanyol, amb llengua pròpia però sense immersió. A la ciutat d’Alacant, l’ús del català ha baixat del  40% al 10% des del 1994 fins avui. Li recomano el documental “El Valencià a Alacant: una història amagada”.

Estic segur que, com a catedràtica de Llengua anglesa de l’Escola Oficial d’Idiomes Drassanes de Barcelona, farà servir la immersió per a impartir les seves classes. És un bon mètode per a compensar el fet de que ni al carrer ni als mitjans de comunicació l’alumne tindrà gaires ocasions d’usar l’anglès.

També m’estranya que tots aquells que argumenten que el sistema d’immersió lingüística impedeix als alumnes el correcte coneixement i ús del castellà no qüestionen també l’ensenyament de l’espanyol en altres comunitats, com Andalusia. Tot i tenir immersió lingüística en castellà, no el parlen de manera gaire estandaritzada.