Fràgils

Passejo la meva mirada per la seva persona de 76 anys. Ara està dormint, amb un respirar suau i acompassat. Està flac. Les seves extremitats semblen les d’un pardalet: ossos recorreguts per nervadures, pell arrugada, calba amb un parell de cicatrius del colp que es va donar en caure.

Han vingut a treure-li una mostra de sang per a l’analítica i he mirat el seu avantbraç, poc més que pell i os. He recordat la primera vegada que em van treure sang. Era xicotet, estava al seu braç mentre em clavaven l’agulla i la xeringa xuclava el viscós fluid. Jo estava tranquil. Recordo haver-me sentit segur, per què les seves paraules abans que em traguessin sang em van tranquil·litzar, i durant el procés ell va saber transmetre’m la calma. Jo era xicotet, fràgil.

Recordo haver jugat amb ell a perseguir-nos, a veure qui arribava abans a la línia de meta. Recordo les meves primeres pedalades amb la bicicleta, amb ell corrent darrere meu agafant la bicicleta mentre jo aprenia a mantenir l’equilibri.

Ara ell és el fràgil. Una ment lúcida, dins d’un cos fràgil.

Són molts anys de sacrificis, de treballar, d’intentar aplanar-nos el camí a mi i als meus germans, de fer graner per als mals temps, com una formigueta. Ell és d’una època en què els tractes es feien donant-se la mà, en què sabia que quan acabés la feina, cobraria els diners. Ell és dels que ha confiat en el director del banc, quan li recomanava posar els diners “a plazo fijo”.

Després van venir les grans empreses que et pagaven en lletres a 180 dies, i arribat el venciment de la lletra, no la fan efectiva “per un error informàtic”. Després va venir el canvi del director del banc per un altre més jove, que et recomanava plans de pensions, o preferents.

No ha parat mai de treballar, de fer sacrificis, d’enfrontar-se a un món cada vegada més complicat… La globalització, diuen. Ara és ell qui necessita ajuda, i tot i això no la demana. És més aviat al contrari. Continua sacrificant-se per nosaltres. Ens ha donat tot el que tenia i continua oferint tot el que li queda, que és ben poc.

Ni jo ni els meus germans no li podem assegurar una vellesa tranquil·la. Ho hem intentat, ho estem intentant. Qualsevol espurna d’il·lusió, d’esperança, de seguida queda enfonsada per aquesta colla d’inútils que hem votat la majoria de la ciutadania.

Deu li va exigir a Abraham el sacrifici del seu primogènit, i en l’últim instant li va frenar la mà. En aquesta merda de país, els mercats han exigit als governants el sacrifici de les generacions actuals i les futures, i els governants no s’ho han pensat dues vegades. PPSOE han modificat la “sagrada” constitució per a prioritzar el pagament del deute. El deute és sagrat: no es pot renegociar, no es pot retardar el pagament, no es pot desestimar. I els mercats no són un deu misericordiós. Han rebut aquesta ofrena sense parpellejar i han continuat ignorant als nostres governants.

Ens hem venut l’herència dels nostres pares i hem hipotecat el futur dels nostres fills… Tan malament ho hem fet? No ho crec. Ha estat tot una estafa, una gran enganyifa.

Hem confiat en els “pares”, hem segut xiquets que hem confiat en persones que “anaven a posar valència en el mapa”, anaven a fer que fóssim l’exemple del món, amb Mariano al costat, al darrere o davant…

Hem confiat en governants que fugen cap endavant, deixant darrere terra cremada. Comencen a tenir por. Comencen a fer lleis restrictives, en previsió del que puguem fer. Encara n’hi ha alguns que se’n riuen, que diuen que el que fem no són manifestacions. Aquests són els que més por tenen, per això l’amaguen amb provocacions.

Haurem de tornar a començar. Serà molt dur, molt difícil, per què no partim de zero. Hem heretat una llosa que ens frena, ens doblega les cames i l’esquena… Però no ens podem rendir. Li dec això al meu pare: lluitar, el no rendir-me mai, he d’intentar deixar un món millor per als meus fills, els meus néts. Mentre em quedi pell i ossos, mentre em quedi una ment lúcida. D’un en un som fràgils, però el que temen els governants és que ens unim…

Arribarà el dia què no podrem més, i llavors ho podrem tot.
Què més ens han de fer per a què arribi El Dia?

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s