Fragilitat trencada

De la infantesa qui s’enfila
de la vellura qui se’n va.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà

Passege la meua mirada per la seua persona de 76 anys. Ara està dormint, amb un respirar suau i acompassat. Està flac. Les seues extremitats semblen les d’un pardalet: ossos recorreguts per nervadures, pell arrugada, calba amb un parell de cicatrius del colp que es va donar en caure.

Han vingut a treure-li una mostra de sang per a l’analítica i he mirat el seu avantbraç, poc més que pell i os. He recordat la primera vegada que em van treure sang. Era xicotet, estava al seu braç mentre em clavaven l’agulla i la xeringa xuclava el viscós fluid. Jo estava tranquil. Recorde haver-me sentit segur, per què les seves paraules abans que em tragueren sang em van tranquil•litzar, i durant el procés ell va saber transmetre’m la calma. Jo era xicotet, fràgil.

Recorde haver jugat amb ell a perseguir-nos, a veure qui arribava abans a la línia de meta. Recorde les meues primeres pedalades amb la bicicleta, amb ell corrent darrere meu agafant la bicicleta mentre jo aprenia a mantenir l’equilibri.

Ara ell és el fràgil. Una ment lúcida, dins d’un cos fràgil.

Són molts anys de sacrificis, de treballar, d’intentar aplanar-nos el camí a mi i als meus germans, de fer graner per als mals temps, com una formigueta. Ell és d’una època en què els tractes es feien donant-se la mà, en què sabia que quan acabés la feina, cobraria els diners. Ell és dels que ha confiat en el director del banc, quan li recomanava posar els diners “a plazo fijo”.

Després van venir les grans empreses que et pagaven en lletres a 180 dies, i arribat el venciment de la lletra, no la fan efectiva “per un error informàtic”. Després va venir el canvi del director del banc per un altre més jove, que et recomanava plans de pensions, o preferents.

No ha parat mai de treballar, de viure, d’enfrontar-se a un món cada vegada més complicat… La globalització, diuen. Ara és ell qui necessita ajuda, i tot i això no la demana. És més aviat al contrari. Continua sacrificant-se per nosaltres. Ens ha donat tot el que tenia i continua oferint tot el que li queda, que és ben poc.

Vaig escriure els paràgrafs de dalt el 20 de desembre del 2013, a l’hospital. Un 24 d’abril del 2015 una fràgil artèria dins d’ell s’acabà de trencar. Va ser ràpid, vull pensar que és com ell hauria volgut. “Jo ja he viscut prou” – em va dir un dia. “Home, allarga-ho una miqueta més, encara que siga per molestar” – Li vaig contestar jo… I vam riure tots dos.

El vaig vore durant 5 minuts a intensius, completament sedat. Em van passar pel cap la descripció de Don Alonso Quijano: “seco de carnes, enjuto de rostro”… Tots som Quixots que ens passem la vida batallant contra gegants.

No li vaig poder dir adéu, ja no va despertar. Amb aquestes lletres, vull donar-li les gràcies. Vull que sàpiga que he estat, estic i estaré orgullós d’ell.

Demane prestat un aforisme a Joan Fuster. Aquí jau M. G. que es va morir com va viure: sense ganes

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s