Repercussions de la #ViaClaver

Una de les maneres d’afectar als partits és l’amenaça de promoure el vot en blanc com a mesura de pressió. Com afectaria això a la distribució d’escons al “Congreso de diputados”?

La llei electoral espanyola considera Catalunya dividida en 4 demarcacions electorals. Cada demarcació electoral té adjudicada un nombre d’escons. Aquests es repartiran en funció dels vots que tregui cada partit i en proporció al total de vots a les candidatures, i es reparteix seguint la Llei d’Hondt. Així, Barcelona té assignats 31 escons, Girona i Tarragona 6 cadascuna i Lleida 4.

Imaginem que l’ANC els diu als partits: “O arribeu a un acord JA o promourem el vot en blanc!!”… Les CUP es quedarien tan tranquil·les, però DiLL i ERC els entraria un desmai.

Vegem-ho per demarcacions.

 

BARCELONA, 31 escons

Primer, suposem que els resultats són els de les eleccions a la Generalitat. He fet la suposició que els vots a JxS es reparteixen de manera que un 60% van a DiLL i un 40% van a ERC. D’altra banda, suposo que els vots a les CUP han anat en un 80% a ERC i un 20% a CSQEP. Com es repartirien els escons a Barcelona?

BCN_Sense_BoicotEscons a BCN sense boicot

Així veiem que sota aquestes premisses

-ERC i DLL guanyarien empatats sumarien 14 diputats per Barcelona front a 17 unionistes.

-UDC no entraria al Congrés.

– Si ERC i DLL es presentessin com a JxS traurien 15 diputats, 1 més que per separat, a costa del PP

 

 

Ara imaginem que l’ANC promou el vot en blanc i que la gent, emprenyada, acudeix a votar i escull el no posar cap candidatura al sobre. Així es considera vot en blanc. Anem a suposar que el 50% de la gent fa cas i vota en blanc. Aquesta crida no afectarà als partits unionistes i he fet els càlculs suposant que la participació seria un 10% més baixa que a les eleccions a la Generalitat. No gaire més baixa perquè encara estem força actius.

Segons la nova estimació, quedaria així:

BCN_Amb_BoicotEscons a BCN amb boicot

Hipòtesi de distribució d’escons sota la premissa que l’ANC promogués el vot en blanc com a mesura de protesta.

S’han fet les següents suposicions:

-La crida de l’ANC no afectaria als partits unionistes, però provoca que DLL i ERC perdessin el 50% dels vots respecte a les eleccions a la Generalitat.

-Per a la resta de partits, es suposa una participació un 10% inferior a les pasades eleccions.

-CSQEP recull el vot de les CUP

 

Sota aquestes premisses.

-DLL i ERC sumarien 9 diputats per Barcelona.

-Hi hauria 22 diputats unionistes

-C’s hauria guanyat a Barcelona.

-UDC obtindria 1 escó.

 

GIRONA, 6 escons.

GI_Sense_Boicot

Escons a Gi sense boicot

 

Extrapolació dels resultats de les últimes eleccions a la Generalitat. S’han fet les següents suposicions:

-Els vots de JxS s’han repartit 60% DLL i 40% ERC

-Els vots de les CUP s’han repartit 90%ERC, 10%CSQEP

 

Sota aquestes premisses

-ERC i DLL guanyarien empatats sumarien 5 diputats per Girona. No hi hauria diferències anant amb JxS

-PSC, CSQEP, PP ni UDC no obtindrien representació per Girona.

 

Escons a Gi amb boicot

GI_Amb_Boicot

Hipòtesi de distribució d’escons sota la premisa que l’ANC promogués el vot en blanc com a mesura de protesta.

S’han fet les següents supossicions:

-La crida de l’ANC no afectaria als partits unionistes, però provoca que DLL i ERC perdessin el 50% dels vots respecte a les eleccions a la Generalitat.

-Per a la resta de partits, es suposa una participació un 10% inferior a les passades eleccions.

-CSQEP recull el vot de les CUP

Sota aquestes premises.

-DLL i ERC sumarien 3 diputats per Girona.

-Hi hauria 2 diputats unionistes i 1 CSQEP

-PP i UDC no obtindrien representació per Girona

 

LLEIDA, 4 escons

Escons a Lle sense boicot

LLE_Sense_BoicotExtrapolació dels resultats de les últimes eleccions a la Generalitat. S’han fet les següents suposicions:

-Els vots de JxS s’han repartit 60% DLL i 40% ERC

-Els vots de les CUP s’han repartit 80%ERC, 20%CSQEP

 

Sota aquestes premisses

-ERC i DLL guanyarien empatats sumarien 4 diputats per Lleida. No hi hauria diferències anant amb JxS

-C’s, PSC, CSQEP, PP ni UDC no obtindrien representació per Girona.

 

Escons a Lle amb boicot

LLE_Amb_Boicot

Hipòtesi de distribució d’escons sota la premisa que l’ANC promogués el vot en blanc com a mesura de protesta.

S’han fet les següents suposicions:

-La crida de l’ANC no afectaria als partits unionistes, però provoca que DLL i ERC perdessin el 50% dels vots respecte a les eleccions a la Generalitat.

-Per a la resta de partits, es suposa una participació un 10% inferior a les passades eleccions.

-CSQEP recull el vot de les CUP

Sota aquestes premisses.

-DLL i ERC sumarien 3 diputats per Lleida.

-C’s agafaria el 4rt diputat per Lleida. Aquest diputat estaria entre C’s i PSC depenent del comportament dels votants d’aquests partits (Fidelitat)

-PSC, CSQEP, PP i UDC no obtindrien representació per Girona

 

TARRAGONA, 6 escons

Escons a Ta sense boicot

TA_Sense_Boicot

Extrapolació dels resultats de les últimes eleccions a la Generalitat. S’han fet les següents suposicions:

-Els vots de JxS s’han repartit 60% DLL i 40% ERC

-Els vots de les CUP els ha absorbit ERC

 

Sota aquestes premisses

-ERC i DLL guanyarien empatats sumarien 4 diputats per Tarragona. No hi hauria diferències anant amb JxS

-CSQEP, PP i UDC no obtindrien representació per Girona.

 

Escons Ta amb boicot

TA_Amb_Boicot

Hipòtesi de distribució d’escons sota la premissa que l’ANC promogués el vot en blanc com a mesura de protesta.

S’han fet les següents suposicions:

-La crida de l’ANC no afectaria als partits unionistes, però provoca que DLL i ERC perdessin el 50% dels vots respecte a les eleccions a la Generalitat.

-Per a la resta de partits, es suposa una participació un 10% inferior a les pasades eleccions.

-El vot de les CUP passa a l’abstenció

Sota aquestes premisses.

-DLL i ERC sumarien 2 diputats per Tarragona.

-C’s guanyaria a Lleida.

-CSQEP i UDC no obtindrien representació per Tarragona

 

DEMARCACIÓ DE CATALUNYA

Escons a Catalunya segons últimes eleccions

CAT_Sense_Boicot

Escons a Catalunya sense boicot

Hi ha un total de 47 diputats que representen Catalunya al Congrés de diputats.

Si l’electorat es comporta de manera semblant a les eleccions plebiscitàries, hi cap la possibilitat que 27 diputats a Catalunya siguin independentistes (més de la meitat).

En la hipòtesi més optimista en que DLL i ERC anessin com a JxS i absorbissin tots els vots a les CUP, podria augmentar en 1 el nombre de diputats independentistes.

CAT_Amb_Boicot

Efectes de la #ViaClaver

En el cas que l’ANC promogués un boicot i fes campanya pel vot en blanc, podria suposar una pèrdua de fins a 10 diputats, l’entrada al Congrés d’un diputat d’Unió i una pujada espectacular de C’s.

 

La #ViaClaver suposaria un daltabaix per als partits independentistes i una injecció de moral per als unionistes. C’s estaria aplaudint amb les orelles i UDC s’erigiria com a representant dels “catalans amb seny”.

 

 

METODOLOGIA

Les suposicions sobre com es repartirà el vot de JxS davant les noves eleccions són això, suposicions. Són estimacions meves, basant-me en la distribució de parlamentaris que van acordar CDC i ERC (60-40) que, a l’hora de la votació es poden intercanviar, donat que sembla que ERC estigui pujant en estimació de vot.

També són suposicions meves el repartiment dels votants de les CUP entre ERC i CSQEP. El més probable és que qui hagi votat a les CUP entri majoritàriament en la bossa de l’abstenció a les properes eleccions. Per al repartiment he observat l’històric dels resultats a cada demarcació. Si ICV havia tingut gaires menys vots que CSQEP, si hi ha hagut vot cap a l’esquerra, etc. Això suposo que és el que en diuen “la cuina de les enquestes”.

El que m’ha servit aquest exercici és per a comprovar que el vot en blanc, nul i l’abstenció, no serveixen per a res. No afecten gaire la composició del parlament i tan sols afavoreixen a la llista més votada. Les diferències són:

L’abstenció no compta. Una alta abstenció no es indicativa de res, sols de la desmobilització. Tot i que a totes les eleccions en què la participació ha anat baixant, els partits han fet acte de contrició: “hem d’analitzar el perquè la gent no acudeix a votar… hem d’acostar més la política al poble… ens ho hem de mirar… etc.”… A la pràctica, als partits se’ls en fot l’abstenció o inclús tenen la barra de fer-se seva la “majoria silenciosa”.

Vot en blanc. És un sobre sense cap papereta dins. Aquest vot es compta per a avaluar el total de vots vàlids, però no té efectes de cara al repartiment d’escons. Perjudica als partits minoritaris igual que l’abstenció i el vot nul.

El vot nul és aquell sobre que a dintre porta una papereta estripada, dues paperetes, una papereta amb un tall de xoriç, etc. No compta per a valorar el total de vots ni compta per al repartiment d’escons.

M’han explicat que el vot en blanc té efectes a l’hora de les subvencions als partits. Això és: hi ha un pressupost de, per exemple, 100 milions d’€ en subvencions a partits. Es compta el nº de vots vàlids com la suma de vots a totes les candidatures + vots en blanc. Així, si han hagut 10 vots vàlids, a 10 milions el vot. El partit amb 4 vots rebrà 4 milions, el partit amb 1 vot, rebrà 1 milió, el partit que no ha entrat al parlament, no rebrà res. Els vots en blanc se’ls estalvia l’estat. Però aquesta explicació no l’he pogut comprovar…

 

Què vaig fer jo el 9N

És dissabte 8 de novembre. Ahir vaig conduir 400 Km fins al poble per què un bon amic es casa. El primer que vaig pensar és “collons, ja es podria casar altre dia, que el 9N tinc sidral…” però un amic és un amic.

Dissabte, 8 de novembre a les 9 del matí sona el telèfon mòbil. Normalment el deixo carregant fora de l’habitació, però anit vaig sortir fins tard i no ho vaig fer.

Merda! Qui serà!? – penso mentre em dono la volta al llit i para de sonar. Al cap de 20 segons sona altra vegada. M’aixeco per agafar-lo i veig un número que no conec ni tinc a l’agenda. Penja abans que jo contesti. Abans no pugui recuperar la trucada perduda, torna a sonar. És un altre número que no tinc a l’agenda. Despenjo – Sí? Diga?… – L’altre no contesta i penja de seguida.

Miro el número desconegut, estranyat i de seguida el mòbil torna a sonar. És un altre número diferent del d’abans i igual que abans, en despenjar jo de seguida talla la comunicació. Encongeixo els muscles i apago el mòbil. Em disposo a dormir una estona més.

Sóc membre de l’ANC i vaig estar involucrat en l’organització de la consulta participativa que es va organitzar per mitjà de voluntaris. Si bé no vaig poder estar a una taula de votació, sí que vaig patir els nervis i angoixes de les setmanes abans de l’organització.

A migdia torno a engegar el mòbil. El primer que faig és rebre un munt de missatges SMS, amb el text “el al que llama no está localizable, utiliza el servicio dicta SMS para dejarle un mensaje”. No he acabat de llegir els whatsapps quan em sona el telèfon. Un altre número desconegut. I altra vegada, quan contesto de seguida l’altre penja. Cada 20 segons rebo una trucada, 6 tons de trucada i de seguida pengen. Intento enviar un whatsapp en resposta al que em diuen els del grup de l’organització, però de seguida em truquen… aquesta vegada és un número que sí que tinc a l’agenda, el d’una companya de l’ANC. Contesto la trucada però no respon i de seguida penja.

Llegeixo a algun whatsapp que es veu obligada a apagar el mòbil perquè li truquen cada 20 segons. Jo escric un missatge dient el mateix entre trucada i trucada i apago el mòbil.

Faig vida normal durant el dia i a la tarda vaig al casament del meu amic. Engego el mòbil per a fer fotos i continuo rebent SMS i trucades. Poso el mòbil en mode de vol i el faig servir com a càmera.

A les 8 de la nit, ja en el convit de la boda, engego el mòbil i comprovo que em segueixen trucant. Truco al servei d’atenció al client del meu operador de telefonia i els explico el meu problema. Em diuen que ells no poden fer res. Si algú em truca i m’assetja ho he de comunicar a la policia. Els dic que em preocupa una cosa: estic rebent SMS com si el meu mòbil hagués estat fent trucades i deixant missatges a bústia de veu. He tingut tot el dia el mòbil apagat i aquesta és la primera trucada que faig voluntàriament. La persona que m’atén, molt amablement fa una comprovació i em confirma que el meu mòbil ha fet 25 trucades al llarg del dia… Li demano que prengui nota de la incidència per a què no em facturin aquestes trucades i diu que ho farà constar. Em recomana que m’instal·li al mòbil un antivirus, per a comprovar si tinc algun software que faci que el meu mòbil truqui sense jo saber-ho, i també em recomana un programa que bloqueja les trucades entrants si són de números que jo no tinc a l’agenda. Li agraeixo molt les recomanacions i així ho faig. No tinc virus i m’instal·lo un bloquejador de trucades. Durant una mitja hora el programa bloqueja trucades. A les 9 de la nit deixen de trucar-me.

L’endemà, 9 de novembre, a les 9 del matí comencen de nou les trucades. El programa de bloqueig de trucades treu fum. I el que és més interessant: guarda un registre de tots els números que m’han intentat trucar. Al que fa 120 perdo el compte.

Aquesta vegada ja apago el mòbil i a més li extrec la targeta SIM. Agafo el cotxe i condueixo els 400 Km de tornada cap al lloc de votació. Hi veig a la resta de companys de l’ANC i em poso també a ajudar. Inclús ve un equip de TV3 al punt de votacions on jo estic per a fer un reportatge del 30 minuts. Gaudeixo també de l’orgull de portar a casa a una parella d’edat avançada, que havien anat a votar. Són ja les 8 i torno a connectar el mòbil. El malson de les trucades s’ha acabat. Per fi.

Tots els companys estem eufòrics. Hem treballat de valent, ens hem amoïnat pel que pogués passar… al final tot ha sortit rodó. D’un total de 16.518 votants, 12.191 han votat Sí-Sí.

http://www.participa2014.cat/resultats/dades/ca/escr-mun-08184.html

Els fets ocorreguts el passat 9 de novembre del 2014 tornen a estar d’actualitat. Hi ha una querella contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per considerar-los responsables d’haver desacatat una prohibició de fer una consulta als catalans. Uns fiscals de l’estat a Catalunya que al principi no sabien per on endreçar la querella i que després, des de Madrid els van ordenar que tiressin endavant amb la querella fos com fos.

Per les mateixes dates es produeix una incidència que paralitza en els ferrocarrils AVE a Barcelona. Tot assenyala a un sabotatge més enllà del típic robatori de cables de coure. El ministre d’interior mostra un cert alarmisme davant l’avaria/sabotatge. Compara aquest fet amb una acció terrorista per “alterar l’ordre públic i la pau social”. Les avaries a rodalies no alteren l’ordre públic, ja es viuen amb resignació.

Bé, doncs jo el 8 i el 9 de novembre del 2014 vaig patir un atac terrorista.

Perquè el que jo i altres companys de l’ANC vam patir és això. Un acte per a intimidar. Van intervenir els números de telèfon de membres de l’ANC i van fer que es truquessin entre ells.

He treballat per a telefonia mòbil i fixa. Tinc una certa noció sobre com es pot fer el que em van fer a mi i a altres companys i requereix complicitat a un nivell força elevat. Han d’entrar a un centre de commutació de telecomunicacions i connectar un aparell que simuli trucades. Han de tenir un llistat amb números de telèfon vàlids i que pertanyin a membres de l’ANC i accés a aquestes línies. Una acció ràpida, puntual i molt difícil de detectar. S’hauria d’haver fet denúncia dels fets gairebé en el mateix moment, per a què els mossos d’esquadra poguessin establir algun mecanisme de seguiment i localització d’aquestes trucades. El dilluns després dels fets, els mossos ni tan sols sabien com gestionar la denúncia. I jo, la veritat, tampoc.

L’últim detall que em va donar una idea del nivell de complicitat: quan vaig rebre la factura de telèfon, un mes més tard, hi venia un total de 20 € addicionals de trucades i SMS dels dies 8 i 9. Vaig trucar a l’operador per a reclamar i de seguida em van fer el reintegrament d’aquest cobrament fora de lloc. Sense problemes i sense inconvenients.

És a dir: algú que disposi d’informació personal sobre membres de l’ANC, que disposi d’accés a centres de telecomunicacions, que conegui els temps de reacció d’equips d’investigació policial, que disposi del consentiment informat de les operadores de telèfon per a què no facturin aquestes trucades.

Maquiavelo postulava que un estat ha de fer tot allò que consideri necessari per a vetllar pels seus interessos. Que el fi justifica els mitjans.

Ara que em vingui la fiscalia a fer preguntes i a investigar…

 

 

Fragilitat trencada

De la infantesa qui s’enfila
de la vellura qui se’n va.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà

Passege la meua mirada per la seua persona de 76 anys. Ara està dormint, amb un respirar suau i acompassat. Està flac. Les seues extremitats semblen les d’un pardalet: ossos recorreguts per nervadures, pell arrugada, calba amb un parell de cicatrius del colp que es va donar en caure.

Han vingut a treure-li una mostra de sang per a l’analítica i he mirat el seu avantbraç, poc més que pell i os. He recordat la primera vegada que em van treure sang. Era xicotet, estava al seu braç mentre em clavaven l’agulla i la xeringa xuclava el viscós fluid. Jo estava tranquil. Recorde haver-me sentit segur, per què les seves paraules abans que em tragueren sang em van tranquil•litzar, i durant el procés ell va saber transmetre’m la calma. Jo era xicotet, fràgil.

Recorde haver jugat amb ell a perseguir-nos, a veure qui arribava abans a la línia de meta. Recorde les meues primeres pedalades amb la bicicleta, amb ell corrent darrere meu agafant la bicicleta mentre jo aprenia a mantenir l’equilibri.

Ara ell és el fràgil. Una ment lúcida, dins d’un cos fràgil.

Són molts anys de sacrificis, de treballar, d’intentar aplanar-nos el camí a mi i als meus germans, de fer graner per als mals temps, com una formigueta. Ell és d’una època en què els tractes es feien donant-se la mà, en què sabia que quan acabés la feina, cobraria els diners. Ell és dels que ha confiat en el director del banc, quan li recomanava posar els diners “a plazo fijo”.

Després van venir les grans empreses que et pagaven en lletres a 180 dies, i arribat el venciment de la lletra, no la fan efectiva “per un error informàtic”. Després va venir el canvi del director del banc per un altre més jove, que et recomanava plans de pensions, o preferents.

No ha parat mai de treballar, de viure, d’enfrontar-se a un món cada vegada més complicat… La globalització, diuen. Ara és ell qui necessita ajuda, i tot i això no la demana. És més aviat al contrari. Continua sacrificant-se per nosaltres. Ens ha donat tot el que tenia i continua oferint tot el que li queda, que és ben poc.

Vaig escriure els paràgrafs de dalt el 20 de desembre del 2013, a l’hospital. Un 24 d’abril del 2015 una fràgil artèria dins d’ell s’acabà de trencar. Va ser ràpid, vull pensar que és com ell hauria volgut. “Jo ja he viscut prou” – em va dir un dia. “Home, allarga-ho una miqueta més, encara que siga per molestar” – Li vaig contestar jo… I vam riure tots dos.

El vaig vore durant 5 minuts a intensius, completament sedat. Em van passar pel cap la descripció de Don Alonso Quijano: “seco de carnes, enjuto de rostro”… Tots som Quixots que ens passem la vida batallant contra gegants.

No li vaig poder dir adéu, ja no va despertar. Amb aquestes lletres, vull donar-li les gràcies. Vull que sàpiga que he estat, estic i estaré orgullós d’ell.

Demane prestat un aforisme a Joan Fuster. Aquí jau M. G. que es va morir com va viure: sense ganes

Desmuntant el moviment antivacunes. Capítol 2: Si tant segur n’estàs de que això funciona…

Científics Malvats

L’altre dia algú em comentava que uns coneguts es plantejaven canviar els nens de l’escola hippie progre (per no dir giliprogre) on anaven perquè de tant en tant hi havia per exemple, un brot de tos ferina. I vaja, que no seria cap tonteria. He buscat si havia sortit alguna notícia al respecte i no ho he sabut trobar, però he trobat altres casos de brots similars en instituts de València i suposo que tots recordareu el brot de xarampió del Sonar de fa un parell d’anys. El xarampió, que el teníem pràcticament eradicat! I com pot ser que això passi si la majoria de la població té dos dits de front i es vacuna ? En aquest post intentaré explicar-vos-ho breument.

Com ja vaig avançar en el primer capítol, una de les coses que solen dir els antivacunes és que ells no ens haurien de semblar un perill si tant segurs n’estem de que una vacuna…

View original post 510 more words

Desinflats? No, tossudament alçats

Si, estic desinflat. Estic cansat.

Hem estat al mig d’un riu, nedant contra corrent per no enfonsar-nos, amb Montoros, Rajoys, Werts, Camachos i Riveras dient-nos que no ens queixem, que callem i nadem, que si no per culpa nostra ens enfonsarem tots… i estic cansat, però més tip n’estic d’aquests furtagallines…

Els braços pesen tones, hi ha corrent i em fa la impressió que cada braçada no em fa avançar gens. Amb l’aigua al coll, paro de bracejar un moment, buscant aire. Això fa que m’enfonsi i en lloc d’aire trago aigua. Aigua que no apaga el foc que noto als pulmons i em fa estossegar. Seria tan fàcil deixar-se anar…

-“No et rendeixis” – em diu una veu a prop. Un braç que m’agafa i em sosté mentre trobo una alenada d’aire balsàmic.

-“No estàs sol. No et rendeixis…”

Companys que em sostenen mentre agafo aire. Bracegen, suren, tiben. Em donen els segons que necessito per trobar noves forces i continuar nedant.

Nedem, junts. No estem sols.

Hem de soltar llast. Alguns criden que no els abandonem. No ho farem. Hem d’arribar a la vora del riu i ho aconseguirem. Desprès podrem llençar una corda i que els que s’han quedat enrere puguin sortir.

No ens rendirem, per que la rendició és l’oblit.

Pedalo. Porto hores, dies… Tantes vides pedalant. Hem coronat un port de muntanya i desprès han vingut kilòmetres d’avorrit altiplà. Voltors ens sobrevolen. Grallen: “No ho aconseguireu, vagareu per l’espai durant vàries generacions…”. Esperen que el sol, la calor i la monotonia del paisatge ens facin defallir.

Torna a venir la pujada, tan pronunciada o més que les que hem deixat enrere. Sento com si un ferro fred em travessés les cames a cada pedalada, la boca eixuta, els llavis tallats… I la pujada espera, impassible, constant, pronunciada i sense pietat.

-“No puc més”- dic entre dents. Cada pedalada una tortura. Cada metre més un calvari.

-“No et rendeixis, segueix-me”- em diu un company mentre m’avança. Es posa davant meu i em marca un ritme de pedalar que puc suportar. Un altre company se’m posa al costat i m’ofereix la seva ampolla d’aigua. Ha fet l’esforç d’accelerar des de dos trams més enrere per a portar-me aquest líquid refrescant, que bec a petites glopades.

Serro les dents i pedalo. Concentro la voluntat en les cames, pam a pam, metre a metre, envoltat pels tossudament alçats. Cada pedalada és una petita victòria contra la pujada. No importa quantes pujades quedin, per que les superarem totes.

No importa qui arribi primer, per que arribarem tots junts.

No estem sols.

Si ens rendim, serem història.

No ens rendirem: serem llegenda.

Nedem. Tots junts. Hem serrat cadenes i nedem cap a la vora per sortir d’aquest ofec. Veig davant un company que braceja pesadament. Ara para i s’enfonsa. Sembla que es deixa anar.

Amb quatre braçades ràpides arribo fins a ell i li trec el cap de l’aigua…

-“No et rendeixis” – Li dic quan recobra una mica d’alè i estossega. –“No estàs sol. No et rendeixis…”

Altres companys vénen a ajudar-me i el sostenim durant uns instants eterns. Des de la barcassa ens arriben les veus dels Montoros, Rajoys, Werts, Camachos i Riveras… Retraient-nos que ens queixem, que vulguem deixar-los enrere. Les seves veus denoten la por de l’amo quan el servent se li’n va. Unes veus que encenen una flama als ulls del company que sostenim. Amb forces renovades continua bracejant, a buscar la riba del riu i sortir de l’ofec.

No ens rendirem, perquè la rendició és l’oblit.

Pedalem. Hem deixat enrere un port de muntanya duríssim i l’eufòria encara em dura. He aprofitat l’altiplà per recobrar forces, mirant el paisatge o gaudint del sol. Esclato a riure al escoltar als voltors, volant baix i dient “No ho aconseguireu…”

“Qui ens ho impedirà!?” – Els contesto cridant fort i escoltant com l’eco repeteix les meves paraules.

Ve el següent port de muntanya, amb les rampes tan empinades o més que el que ja hem superat. El travessarem! No hi ha muntanya prou alta… Veig davant un company, pedalant dret dalt de la bici, la cara desencaixada, el front perlat de suor… Hi arribo al seu costat.

– No puc més – diu entre dents.

– No et rendeixis, segueix-me – li dic mentre l’avanço.

Em poso davant d’ell i marco un ritme de pedalada més suau, compassat a les seves forces. Un altre company se li posa al costat i li ofereix aigua. A l’altre costat se li posa una altra bicicleta, per protegir-lo del vent lateral. Beu, acota el cap, s’agafa ben fort al manillar i pedala. No tinc pressa per arribar, perquè sé que arribarem. No estem sols.

Qui ens ho impedirà? Som els Tossudament Alçats i som imparables.

He aprofitat l’altiplà per recobrar forces després del port de muntanya. He reculat fins a ser l’últim de l’escamot. He agafat viandes del cotxe de subministraments. Ja comença el següent port de muntanya. Veig al davant un company que bada… Veig l’esforç i reconec la sensació per la qual ja he passat abans. L’he d’ajudar, igual que ell m’ha ajudat abans.

Accelero el ritme de pedalades, tot i la forta pujada. He arribat ja al seu costat. Veig que es passa la llengua pels llavis ressecs mentre un altre company passa davant i marca un ritme més suau. Li ofereixo l’ampolla d’aigua. L’agafa i beu, amb avidesa controlada, a petits glops. Amb la mirada em transmet un agraïment que compensa amb escreix el meu esforç. Acota el cap, serra les dents i segueix pedalant.

No estem sols. No ens rendirem i escriurem la història. Entrarem en la llegenda.

In memoriam

Totes les malalties són dolentes, però hi ha algunes que són especialment filles de puta.

Tots els que estem en aquest món tenim data de caducitat. La gràcia és que ens aferrem a la vida pensant que demà no s’acaba. Dubto que mantinguéssim el seny si no ho féssim.

Quan et diuen el nom de la malaltia i et diuen que la persona estimada la pateix, és com si et pegaren una bufetada… Sorpresa, negació, recerca de culpables… Després t’omples d’esperança, d’optimisme. Et dius que anirà bé, que ho han agafat a temps, però alguna cosa a dins teu, diguem-li un interruptor, es connecta per a anar preparant-te.

N’hi ha que són creients i s’aferren encara més a Déu, n’hi ha altres que hi reneguen. Jo a Déu ja fa anys que li vaig dir adéu. Confio més en la ciència, és més honesta i no et promet miracles. Al principi de conèixer la malaltia et venen dubtes: val la pena fer el tractament? No és perllongar el patiment? Però els dubtes es van esvair de seguida. Ningú et dona l’absoluta certesa de que vagi a curar-se, però no ens podem quedar creuats de braços. Encara que el que fem sigui comprar temps, retardar el final. N’hi han hagut tantes coses que s’hauria perdut si no haguéssim comprat aquest temps…

Altre dels moments crus és quan el metge et diu que el tractament no funciona. És un colp molt fort, però és una sacsejada que ho posa tot al seu lloc: et venen al cap tots els petits detalls que havies detectat, però que no volies assumir: el que li hagin canviat la medicació per altra menys agressiva, què no pogués unflar un globus per al seu nét, què li falti l’esma… També comproves que no estàs sol, que no has estat sol mai al llarg de tot aquest procés.

Com he comentat abans, jo no sóc creient. No sé des de quan, només sé que ja fa temps que no trobo consol en la creença en Déu tal com em varen ensenyar. No sé on va a parar allò que som quan la vida arriba a la seva fi, només sé que n’hi ha que deixen la seva marca en el llibre de la història i n’hi ha que passen sense deixar empremta en la memòria col·lectiva. Penso que els éssers estimats perviuen una mica més en la nostra memòria, i que es van diluint de mica en mica a mesura que nosaltres desapareguem i són els nostres fills els dipositaris d’aquesta memòria. No m’importa si la meva existència no deixa constància en la memòria històrica, però vull, amb aquest escrit, que un ésser molt estimat per mi deixi una mica de rastre en el núvol digital que ens envolta avui en dia.

No és cap dia especial, no és cap aniversari, però avui explicaré un fet sobre ma mare.

La meva mare no va poder gaudir d’una escolarització prolongada. Com a la major de tres germanes, va estudiar el que era obligatori i res més. En els seus últims dies, encara no havia caigut en la boira de la consciència que són les cures pal·liatives de la morfina. Va ser l’última vegada que vaig parlar amb ella. Em vaig poder acomiadar d’ella explicant-li el següent:

No recordo quin curs d’EGB era, però acabava d’aprendre la taula de multiplicar. Vaig demanar a la mestra que em donés deures per a casa, com els més llestos de la classe. Em va donar el “quadernet Rubio” de multiplicacions i jo vaig arribar a casa ben orgullós, perquè m’havien donat deures.

La primera pàgina era de multiplicacions per una xifra. Era pràcticament la taula de multiplicar tal qual. La segona pàgina eren multiplicacions per dues xifres i… no ho sabia fer.

Vaig anar plorant cap a ma mare: “Mamaaa, que no ho se fer!…”

La meva mare es va passar tota la tarda al meu costat, explicant-me com multiplicar per més d’una xifra i no es va alçar a fer el sopar fins no estar segura que jo ho havia après… Avui sóc enginyer.

10-Abr-02

… Gràcies Mamà… per tot.

Llista o llistes?

Porto 2 anys com a simpatitzant de l’ANC, picant pedra, parlant amb la gent, intentant convèncer a indecisos. Els inicis són complicats, per que tens vergonya d’abordar a la gent, per que no saps les paraules, per que tu mateix tens dubtes. Però amb temps, dedicació, pràctica, lectures, argumentaris, vas millorant la teva confiança i polint el teu discurs.

 

En dos anys de picar pedra, puc dir que el que més m’ha facilitat convèncer indecisos ha estat això:

Consulta

 

La imatge en la qual 5 formacions polítiques aparquen les seves discrepàncies per a dir-li als indecisos que aquí està passant una de ben grossa. Dir que han estat disposats a quelcom més que fer-se una foto: a anar de la ma per a assolir un objectiu comú. No s’ha parlat de polítiques socials, no s’ha parlat de retallades, no s’ha parlat de sanitat, de corrupció… per que s’ha pres la determinació de que la independència és el mitjà per a poder aplicar solucions als problemes socials, les retallades, la sanitat… la corrupció.

 

El viatge no ha estat exempt de tensions, de discrepàncies, inclòs de principis de trencament. Quan ha passat això, la gent, davant la incertesa s’ha angoixat. Ha trobat consol i seguretat quan l’ANC ha sortit al carrer, sense cap sigla de cap partit visible, a dir-li a la gent que confiessin, que hi hauria votació per que TOTS JUNTS ho faríem possible. Llavors ho vam aconseguir. Sense sigles, sense noms… Va ser un dia amb moltes imatges corprenedores que es van quedar a la memòria. Però una d’elles va ser demolidora:

abrazo_mas_fernandez

 

Ara apareixen noves tensions. Es parla de fer llistes separades per a atreure el vot dels indecisos… “La llista única allunya els indecisos”.

Amb llistes separades estàs creant un artifici electoral per a atreure a indecisos, amb el risc de que t’abandonin si no pots fer les polítiques que havies promès. Per que l’excusa de “l’estat espanyol no em deixa fer-ho” ja l’hem feta servir massa temps.

Als indecisos no els atrauràs amb promeses.

Amb llistes separades estàs generant desconfiança, per que si no vols “anar amb la mateixa llista que aquell” és per que no confies en ell. I si tu no confies en aquell, pot ser l’altre tampoc en tu… I així entraríem en bucle del qual no jo no se com sortir.

Als indecisos no els atrauràs amb desconfiança.

Si en 30 anys de política no heu sabut convèncer als indecisos, deixeu-me’ls a mi. En dos anys he après molt.

No us asseguro que els convenceré a tots, però als que ho aconsegueixi no ens abandonaran si van mal dades. Tan sols us puc assegurar esforç i, sobre tot, honestedat. Per que amb honestedat i confiança és com podràs convèncer als indecisos.

Passi el que passi després de les eleccions, ens trobarem en l’equivalent a una economia de guerra i la negociació d’un armistici. En front tenim un estat hostil, contrari fins i tot a parlar. Nega la nostra singularitat, nega l’ofec econòmic, nega el maltractament, nega el menyspreu. Sols diu NO.

 

I una altra imatge que m’ha ajudat molt a convèncer als indecisos ha estat aquesta:

RajoyEnfurismat

 

La cara que ha fet totes les vegades que ens han vist units.

 

Se que anar en la mateixa llista suposa empassar-se molts gripaus, se que és un sacrifici, se que demano molt… Però porto dos anys donant-ho tot… i no em queda més…

 

CDC, ERC, CUP i a qui em vulgui llegir d’ICV i UDC … no puc més.