In memoriam

Totes les malalties són dolentes, però hi ha algunes que són especialment filles de puta.

Tots els que estem en aquest món tenim data de caducitat. La gràcia és que ens aferrem a la vida pensant que demà no s’acaba. Dubto que mantinguéssim el seny si no ho féssim.

Quan et diuen el nom de la malaltia i et diuen que la persona estimada la pateix, és com si et pegaren una bufetada… Sorpresa, negació, recerca de culpables… Després t’omples d’esperança, d’optimisme. Et dius que anirà bé, que ho han agafat a temps, però alguna cosa a dins teu, diguem-li un interruptor, es connecta per a anar preparant-te.

N’hi ha que són creients i s’aferren encara més a Déu, n’hi ha altres que hi reneguen. Jo a Déu ja fa anys que li vaig dir adéu. Confio més en la ciència, és més honesta i no et promet miracles. Al principi de conèixer la malaltia et venen dubtes: val la pena fer el tractament? No és perllongar el patiment? Però els dubtes es van esvair de seguida. Ningú et dona l’absoluta certesa de que vagi a curar-se, però no ens podem quedar creuats de braços. Encara que el que fem sigui comprar temps, retardar el final. N’hi han hagut tantes coses que s’hauria perdut si no haguéssim comprat aquest temps…

Altre dels moments crus és quan el metge et diu que el tractament no funciona. És un colp molt fort, però és una sacsejada que ho posa tot al seu lloc: et venen al cap tots els petits detalls que havies detectat, però que no volies assumir: el que li hagin canviat la medicació per altra menys agressiva, què no pogués unflar un globus per al seu nét, què li falti l’esma… També comproves que no estàs sol, que no has estat sol mai al llarg de tot aquest procés.

Com he comentat abans, jo no sóc creient. No sé des de quan, només sé que ja fa temps que no trobo consol en la creença en Déu tal com em varen ensenyar. No sé on va a parar allò que som quan la vida arriba a la seva fi, només sé que n’hi ha que deixen la seva marca en el llibre de la història i n’hi ha que passen sense deixar empremta en la memòria col·lectiva. Penso que els éssers estimats perviuen una mica més en la nostra memòria, i que es van diluint de mica en mica a mesura que nosaltres desapareguem i són els nostres fills els dipositaris d’aquesta memòria. No m’importa si la meva existència no deixa constància en la memòria històrica, però vull, amb aquest escrit, que un ésser molt estimat per mi deixi una mica de rastre en el núvol digital que ens envolta avui en dia.

No és cap dia especial, no és cap aniversari, però avui explicaré un fet sobre ma mare.

La meva mare no va poder gaudir d’una escolarització prolongada. Com a la major de tres germanes, va estudiar el que era obligatori i res més. En els seus últims dies, encara no havia caigut en la boira de la consciència que són les cures pal·liatives de la morfina. Va ser l’última vegada que vaig parlar amb ella. Em vaig poder acomiadar d’ella explicant-li el següent:

No recordo quin curs d’EGB era, però acabava d’aprendre la taula de multiplicar. Vaig demanar a la mestra que em donés deures per a casa, com els més llestos de la classe. Em va donar el “quadernet Rubio” de multiplicacions i jo vaig arribar a casa ben orgullós, perquè m’havien donat deures.

La primera pàgina era de multiplicacions per una xifra. Era pràcticament la taula de multiplicar tal qual. La segona pàgina eren multiplicacions per dues xifres i… no ho sabia fer.

Vaig anar plorant cap a ma mare: “Mamaaa, que no ho se fer!…”

La meva mare es va passar tota la tarda al meu costat, explicant-me com multiplicar per més d’una xifra i no es va alçar a fer el sopar fins no estar segura que jo ho havia après… Avui sóc enginyer.

10-Abr-02

… Gràcies Mamà… per tot.

Anuncis