Desinflats? No, tossudament alçats

Si, estic desinflat. Estic cansat.

Hem estat al mig d’un riu, nedant contra corrent per no enfonsar-nos, amb Montoros, Rajoys, Werts, Camachos i Riveras dient-nos que no ens queixem, que callem i nadem, que si no per culpa nostra ens enfonsarem tots… i estic cansat, però més tip n’estic d’aquests furtagallines…

Els braços pesen tones, hi ha corrent i em fa la impressió que cada braçada no em fa avançar gens. Amb l’aigua al coll, paro de bracejar un moment, buscant aire. Això fa que m’enfonsi i en lloc d’aire trago aigua. Aigua que no apaga el foc que noto als pulmons i em fa estossegar. Seria tan fàcil deixar-se anar…

-“No et rendeixis” – em diu una veu a prop. Un braç que m’agafa i em sosté mentre trobo una alenada d’aire balsàmic.

-“No estàs sol. No et rendeixis…”

Companys que em sostenen mentre agafo aire. Bracegen, suren, tiben. Em donen els segons que necessito per trobar noves forces i continuar nedant.

Nedem, junts. No estem sols.

Hem de soltar llast. Alguns criden que no els abandonem. No ho farem. Hem d’arribar a la vora del riu i ho aconseguirem. Desprès podrem llençar una corda i que els que s’han quedat enrere puguin sortir.

No ens rendirem, per que la rendició és l’oblit.

Pedalo. Porto hores, dies… Tantes vides pedalant. Hem coronat un port de muntanya i desprès han vingut kilòmetres d’avorrit altiplà. Voltors ens sobrevolen. Grallen: “No ho aconseguireu, vagareu per l’espai durant vàries generacions…”. Esperen que el sol, la calor i la monotonia del paisatge ens facin defallir.

Torna a venir la pujada, tan pronunciada o més que les que hem deixat enrere. Sento com si un ferro fred em travessés les cames a cada pedalada, la boca eixuta, els llavis tallats… I la pujada espera, impassible, constant, pronunciada i sense pietat.

-“No puc més”- dic entre dents. Cada pedalada una tortura. Cada metre més un calvari.

-“No et rendeixis, segueix-me”- em diu un company mentre m’avança. Es posa davant meu i em marca un ritme de pedalar que puc suportar. Un altre company se’m posa al costat i m’ofereix la seva ampolla d’aigua. Ha fet l’esforç d’accelerar des de dos trams més enrere per a portar-me aquest líquid refrescant, que bec a petites glopades.

Serro les dents i pedalo. Concentro la voluntat en les cames, pam a pam, metre a metre, envoltat pels tossudament alçats. Cada pedalada és una petita victòria contra la pujada. No importa quantes pujades quedin, per que les superarem totes.

No importa qui arribi primer, per que arribarem tots junts.

No estem sols.

Si ens rendim, serem història.

No ens rendirem: serem llegenda.

Nedem. Tots junts. Hem serrat cadenes i nedem cap a la vora per sortir d’aquest ofec. Veig davant un company que braceja pesadament. Ara para i s’enfonsa. Sembla que es deixa anar.

Amb quatre braçades ràpides arribo fins a ell i li trec el cap de l’aigua…

-“No et rendeixis” – Li dic quan recobra una mica d’alè i estossega. –“No estàs sol. No et rendeixis…”

Altres companys vénen a ajudar-me i el sostenim durant uns instants eterns. Des de la barcassa ens arriben les veus dels Montoros, Rajoys, Werts, Camachos i Riveras… Retraient-nos que ens queixem, que vulguem deixar-los enrere. Les seves veus denoten la por de l’amo quan el servent se li’n va. Unes veus que encenen una flama als ulls del company que sostenim. Amb forces renovades continua bracejant, a buscar la riba del riu i sortir de l’ofec.

No ens rendirem, perquè la rendició és l’oblit.

Pedalem. Hem deixat enrere un port de muntanya duríssim i l’eufòria encara em dura. He aprofitat l’altiplà per recobrar forces, mirant el paisatge o gaudint del sol. Esclato a riure al escoltar als voltors, volant baix i dient “No ho aconseguireu…”

“Qui ens ho impedirà!?” – Els contesto cridant fort i escoltant com l’eco repeteix les meves paraules.

Ve el següent port de muntanya, amb les rampes tan empinades o més que el que ja hem superat. El travessarem! No hi ha muntanya prou alta… Veig davant un company, pedalant dret dalt de la bici, la cara desencaixada, el front perlat de suor… Hi arribo al seu costat.

– No puc més – diu entre dents.

– No et rendeixis, segueix-me – li dic mentre l’avanço.

Em poso davant d’ell i marco un ritme de pedalada més suau, compassat a les seves forces. Un altre company se li posa al costat i li ofereix aigua. A l’altre costat se li posa una altra bicicleta, per protegir-lo del vent lateral. Beu, acota el cap, s’agafa ben fort al manillar i pedala. No tinc pressa per arribar, perquè sé que arribarem. No estem sols.

Qui ens ho impedirà? Som els Tossudament Alçats i som imparables.

He aprofitat l’altiplà per recobrar forces després del port de muntanya. He reculat fins a ser l’últim de l’escamot. He agafat viandes del cotxe de subministraments. Ja comença el següent port de muntanya. Veig al davant un company que bada… Veig l’esforç i reconec la sensació per la qual ja he passat abans. L’he d’ajudar, igual que ell m’ha ajudat abans.

Accelero el ritme de pedalades, tot i la forta pujada. He arribat ja al seu costat. Veig que es passa la llengua pels llavis ressecs mentre un altre company passa davant i marca un ritme més suau. Li ofereixo l’ampolla d’aigua. L’agafa i beu, amb avidesa controlada, a petits glops. Amb la mirada em transmet un agraïment que compensa amb escreix el meu esforç. Acota el cap, serra les dents i segueix pedalant.

No estem sols. No ens rendirem i escriurem la història. Entrarem en la llegenda.

Impossible is nothing

Mai havia treballat tant sense cobrar. Mai m’havien pagat tant pel meu treball.

Ho hem posat tot. Cadascú de nosaltres ha pencat tot el que ha pogut. Ningú ha treballat més, ningú ha treballat menys… Tots ens hem escurat les butxaques de l’ànima i hem posat tot el que teníem. Hem patit, ens hem preocupat, ens hem desesperat pensant que no ens sortiria bé, que badaríem, que alguna cosa fallaria. Quan ha fallat una cosa hem fet un nyap i l’hem tirat endavant ni que fos a rodolons. Hem mirat cara a cara a l’adversitat, l’hem maleïda i ens hem rigut d’ella.

Jo em vaig vestir amb armilla verda el dia de la GRAN V. Per a servir, per al que calgués. Vaig acabar amb la samarreta xopa de suor i amb la gola eixuta de tant de parlar, de cantar, de cridar… Esgotat.

V-deRubi

Els somriures que vaig veure a la V, la mirada de la gent quan se t’atansava a preguntar-te un dubte, una incertesa. La confiança, l’agraïment en la mirada… la il·lusió.

Pinya_IMG_20140913_165300

Mireu-la.

Es diu Concepció Soriano. Ningú li va demanar que fes pinya. Ningú li demanaria mai que fes d’enxaneta, ni de pilar. Ningú li va demanar que s’apartés, que ella no pot fer aquestes coses. Ningú li va dir “tu no pots”. Va donar el que tenia. Tots van acceptar, agraïts, el que oferia, i van tirar amunt el castell. Sabeu les abraçades que es va emportar després? Podeu imaginar-se com es sentia ella després?

Així es podeu fer una idea de com m’he sentit jo, dies desprès, quan ja he paït tot.

Ara mateix estic esgotat, però il·lusionat. Hem d’agafar forces, per que la feina encara no ha acabat. El més difícil està fet, però el que ve ara és el que ens diuen que és impossible.

QUI ENS HO IMPEDIRÀ?